El racisme i l’odi antigitano maten, amenacen la vida i afecten directament la salut dels membres de les nostres comunitats rromanís.
Entre les dades que aporta la FRA, Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA) destaca que els gitanos de la UE, uns sis milions, viuen de mitjana deu anys menys que la població general; o que el 80 % es troba en risc de pobresa, davant del 17 % de la població total, un dels aspectes que no ha millorat des del 2016.
Segons l’Eurobaròmetre, més de la meitat de les persones enquestades afirmen que al seu país hi ha una discriminació generalitzada per ser rromaní (65 %), pel color de pell (61 %), per l’origen ètnic (60 %), per la identitat de gènere (ser transgènere, 57 %) o per l’orientació sexual (54 %). Al voltant d’una de cada cinc persones enquestades (21 %) diu que s’ha sentit personalment discriminada o ha patit assetjament durant els darrers 12 mesos. Les formes de discriminació o assetjament més esmentades es basen en l’edat, el gènere, les «opinions polítiques», la «situació socioeconòmica» i l’«aparença física general». Els espais públics i la feina són els principals llocs on es produeix la discriminació o l’assetjament.
Una gran quantitat d’investigacions psicològiques mostren que la discriminació pot agreujar l’estrès. A més, l’estrès relacionat amb la discriminació està vinculat a problemes de salut mental, com l’ansietat i la depressió, fins i tot en els infants. L’Associació Americana de Psicologia (APA) destaca la connexió entre discriminació i estrès, així com els seus efectes en les relacions, l’ocupació i la salut en general.
Si analitzem les dades de les persones que han declarat que pateixen discriminació pel color de pell, l’origen ètnic, la identitat de gènere i/o l’orientació sexual, segurament hi trobarem un percentatge elevat de dones gitanes. La discriminació que travessa la dona gitana és interseccional: per ser gitana, per ser dona, en altres casos per ser migrant, pel color de pell, per la manera de vestir i, sobretot, per la seva identitat gitana.
Com a resultat, el 65 % de les persones que han expressat que s’han sentit discriminades per ser rromanís augmentaria si s’hi afegissin els percentatges de les persones que pateixen discriminació interseccional.
Però, sobretot, l’antigitanisme és institucional i estructural.
La política espanyola i europea fa més de 30 anys que desenvolupa polítiques per a la inclusió social i la participació del poble gitano, insuficients per reparar els danys de més de 600 anys de pragmàtiques antigitanes, de persecució, de racisme i d’intents d’extermini com la Gran Batuda i el Samudaripen.
El fracàs de les polítiques públiques europees està relacionat amb la manca d’un compromís i una voluntat reals per combatre la discriminació antigitana. Les institucions exerceixen discriminació i són fonts de desigualtat.
El fet que l’antigitanisme es classifiqui com el principal prejudici i forma de discriminació dels estats membres demostra que les polítiques públiques per a la inclusió social, econòmica i política del poble rromaní són una hipocresia institucional.
Fa gairebé 3 anys que el Congrés dels Diputats va aprovar el Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme. Hi ha un pla de seguiment i d’avaluació? Quan es començarà a donar resposta a les denúncies de les persones gitanes que són víctimes d’actes directes de discriminació?
Les conclusions del darrer informe de l’ECRI sobre Espanya, publicades el 2021, criticaven la manca d’aplicació de mesures per evitar les discriminacions prèviament detectades contra el poble gitano.
Un exemple clar d’antigitanisme institucional és fer polítiques des de la perspectiva de la igualtat.
El racisme institucional alimentat per la discriminació històrica durant més de sis segles
Deixa un comentari